dimecres, 31 d’agost de 2011

Núria-Canigó (dia 2: Ulldeter-Marialles)

dia 2: Ref. d'Ulldeter-Vallter-Portella de Morens-Portella de Concròs-Portella de Rojà-Esquerdes de Rojà-Collada de Roques Blanques-Collada del Vent-Pla Guillem-Ref. de Marialles: 23,7 Km i 530 m amunt i 1050 avall


Ens despertem al refugi d'Ulldeter i a fora fa un dia radiant. Esmorzem i de seguida agafem la motxilla i fem el GR fins a la carretera de les pistes. De seguida veiem la Portella de Mentet, al fons.

 Després carretera amunt fins a l'estació d'esquí i des d'allà el camí comú en el primer tram de la Portella de Mentet i la de Morens. Acabem agafant el camí de l'esquerra que puja a la de Morens. I poc desnivell més de pujada farem aquest dia, que serà el més cansat per la llargada de l'etapa.

Aquí ja som gairebé a dalt, a la portella. Encara tenim aquella llum tan maca de les primeres hores del matí.

I a dalt, a l'altiplà de Camp Magre, ja tenim una primera visió del massís del Canigó, encara llunyà.

Mirant enrere, veiem amb molta nitidesa el Gra de Fajol (esquerra) i el Bastiments (dreta), ara ja vells amics nostres.

La HRP (alta ruta pirinenca) està molt marcada en aquest primer tram, en què anem planejant sense fer els petits cims que ens van quedant a la dreta, a la banda sud (Coma Ermada, la Llosa, Roques Blanques)

Veiem un gran grup d'isards davant nostre.

I arribem a la portella del Callau o de Concròs. Aquí hi trobem un grup nombrós d'excursionistes. Resulta que són els Barrufets d'Olot. Se'ls veu veterans, però ben forts i experts.

Els Barrufets pugen cap al Roc Colom.

Des d'aquí ja veiem el Costabona.

Fem un descanset mirant cap al N, contemplant el massís del Canigó, abans de començar a fer el tram de la Mort de l'Escolà. A partir d'aquí, ja és tot nou per nosaltres.
Per la vall que tenim al davant es podria baixar a Mentet.

La Mort de l'Escolà i les esquerdes de Rojà.


 Després de les Esquerdes, la muntanyeta verda última d'abans del massís del Canigó és el Puig de la Collada Verda i cap allà anem.

A la Portella de Rojà hi ha aquesta curiosa cabaneta blanca.

El quars blanc que predomina en les roques de la zona és espectacular.

Les flors sempre posen la nota de color en aquest univers verd i blanc.


Les Esquerdes de Rojà deixen veure el paisatge de la banda sud.


Les roques són d'una gran bellesa.


Passades les Esquerdes de Rojà, el camí passa per aquesta tartera.

Després ve aquest caminet tan maco.

El paisatge és idíl·lic.

 Al fons a la dreta hi ha la Collada de Roques Blanques, on agafem la pista que fa la volta al Puig de la Collada Verda.

I, ah miracle!, a la collada hi trobem un cartell francès amb la toponímia de la zona -catalana-, sense deformar. No ens ho podem creure i m'afanyo a fotografiar-lo!

La pista -abandonada i jo diria que impracticable (encara bo!)- fa una mica de pujda, comença a fer calor forta i l'acumulació de quilòmetres recorreguts ja es va deixant sentir.

El Canigó cada cop és més a prop!

Per fi arribem al Pla Guillem, on hem pensat que ens concediríem un merescut descanset.

Al Pla Guillem hi trobem aquesta barraca de pedra, ben conservada.

Aprofitem l'ombra que fa per fer el nostre descanset. De seguida ens vénen a visitar els gossos d'un pastor que volta per allà.

El pastor és un noi jove molt trempat que no és de la zona. Va amb un barret de copa tot curiós, amb un xai dibuixat. Ha fet de pastor en diferents països (als Alps suïssos, per exemple) i hi xerrem una estona en francès. Ens explica les diferents funcions que fan els seus gossos. N'hi ha un parell que controlen el ramat des de lluny i un de més petit amb més mala bava que va a "emprenyar" les ovelles perquè es belluguin cap a on cal. Ens explica que viu en una iurta que té plantada més avall. Baixant cap a Marialles la veurem. També ens diu que ara només pot fer de pastor a l'estiu, perquè té família. Els seus gossos es mengen uns entrepans vells que guardàvem del primer dia.

Des del Pla Guillem, el camí va perdent alçada decididament per arribar als 1.700 m. del refugi de Marialles (el refugi lliure de Pla Guillem, molt a prop de la barraca on hem fet la parada- està a 2270 m!). Primer el camí evita la pista que va al refugi. Quan ja toca agafar la pista, veiem aquest rierol i no resistim la temptació de posar els nostres pobres peus en remull.

A la zona del rierol, hi trobem una barraca de pedra amb el sostre altíssim. No sabem per què. Des de fora no es veu l'altura impressionant que té, a part de ser molt gran, també.

La pista cap al refugi és preciosa, amb avets als costats. L'Anna fins i tot troba maduixetes al marge del camí!

El refugi té una terrassa fantàstica amb vistes cap a l'est (el Canigó) i cap a l'oest.

El refugi està molt ben situat, en una zona preciosa i és el més maco dels tres que visitarem. A l'arribar ens hem endut un ensurt descomunal perquè hem vist un refugi petit que hi ha abans d'aquest amb tot de nanos a fora i ens hem temut que no aclucaríem l'ull en tota la nit. Però no, el nostre refugi és molt gran, confortable, i hi regna una tranquil·litat fantàstica.

I des de la terrassa del refugi veiem la magnífica posta de sol. Ha sigut un dia intens i molt gratificant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada