dimecres, 31 d’agost del 2011

Núria-Canigó (dia 2: Ulldeter-Marialles)

dia 2: Ref. d'Ulldeter-Vallter-Portella de Morens-Portella de Concròs-Portella de Rojà-Esquerdes de Rojà-Collada de Roques Blanques-Collada del Vent-Pla Guillem-Ref. de Marialles: 23,7 Km i 530 m amunt i 1050 avall


Ens despertem al refugi d'Ulldeter i a fora fa un dia radiant. Esmorzem i de seguida agafem la motxilla i fem el GR fins a la carretera de les pistes. De seguida veiem la Portella de Mentet, al fons.

 Després carretera amunt fins a l'estació d'esquí i des d'allà el camí comú en el primer tram de la Portella de Mentet i la de Morens. Acabem agafant el camí de l'esquerra que puja a la de Morens. I poc desnivell més de pujada farem aquest dia, que serà el més cansat per la llargada de l'etapa.

Aquí ja som gairebé a dalt, a la portella. Encara tenim aquella llum tan maca de les primeres hores del matí.

I a dalt, a l'altiplà de Camp Magre, ja tenim una primera visió del massís del Canigó, encara llunyà.

Mirant enrere, veiem amb molta nitidesa el Gra de Fajol (esquerra) i el Bastiments (dreta), ara ja vells amics nostres.

La HRP (alta ruta pirinenca) està molt marcada en aquest primer tram, en què anem planejant sense fer els petits cims que ens van quedant a la dreta, a la banda sud (Coma Ermada, la Llosa, Roques Blanques)

Veiem un gran grup d'isards davant nostre.

I arribem a la portella del Callau o de Concròs. Aquí hi trobem un grup nombrós d'excursionistes. Resulta que són els Barrufets d'Olot. Se'ls veu veterans, però ben forts i experts.

Els Barrufets pugen cap al Roc Colom.

Des d'aquí ja veiem el Costabona.

Fem un descanset mirant cap al N, contemplant el massís del Canigó, abans de començar a fer el tram de la Mort de l'Escolà. A partir d'aquí, ja és tot nou per nosaltres.
Per la vall que tenim al davant es podria baixar a Mentet.

La Mort de l'Escolà i les esquerdes de Rojà.


 Després de les Esquerdes, la muntanyeta verda última d'abans del massís del Canigó és el Puig de la Collada Verda i cap allà anem.

A la Portella de Rojà hi ha aquesta curiosa cabaneta blanca.

El quars blanc que predomina en les roques de la zona és espectacular.

Les flors sempre posen la nota de color en aquest univers verd i blanc.


Les Esquerdes de Rojà deixen veure el paisatge de la banda sud.


Les roques són d'una gran bellesa.


Passades les Esquerdes de Rojà, el camí passa per aquesta tartera.

Després ve aquest caminet tan maco.

El paisatge és idíl·lic.

 Al fons a la dreta hi ha la Collada de Roques Blanques, on agafem la pista que fa la volta al Puig de la Collada Verda.

I, ah miracle!, a la collada hi trobem un cartell francès amb la toponímia de la zona -catalana-, sense deformar. No ens ho podem creure i m'afanyo a fotografiar-lo!

La pista -abandonada i jo diria que impracticable (encara bo!)- fa una mica de pujda, comença a fer calor forta i l'acumulació de quilòmetres recorreguts ja es va deixant sentir.

El Canigó cada cop és més a prop!

Per fi arribem al Pla Guillem, on hem pensat que ens concediríem un merescut descanset.

Al Pla Guillem hi trobem aquesta barraca de pedra, ben conservada.

Aprofitem l'ombra que fa per fer el nostre descanset. De seguida ens vénen a visitar els gossos d'un pastor que volta per allà.

El pastor és un noi jove molt trempat que no és de la zona. Va amb un barret de copa tot curiós, amb un xai dibuixat. Ha fet de pastor en diferents països (als Alps suïssos, per exemple) i hi xerrem una estona en francès. Ens explica les diferents funcions que fan els seus gossos. N'hi ha un parell que controlen el ramat des de lluny i un de més petit amb més mala bava que va a "emprenyar" les ovelles perquè es belluguin cap a on cal. Ens explica que viu en una iurta que té plantada més avall. Baixant cap a Marialles la veurem. També ens diu que ara només pot fer de pastor a l'estiu, perquè té família. Els seus gossos es mengen uns entrepans vells que guardàvem del primer dia.

Des del Pla Guillem, el camí va perdent alçada decididament per arribar als 1.700 m. del refugi de Marialles (el refugi lliure de Pla Guillem, molt a prop de la barraca on hem fet la parada- està a 2270 m!). Primer el camí evita la pista que va al refugi. Quan ja toca agafar la pista, veiem aquest rierol i no resistim la temptació de posar els nostres pobres peus en remull.

A la zona del rierol, hi trobem una barraca de pedra amb el sostre altíssim. No sabem per què. Des de fora no es veu l'altura impressionant que té, a part de ser molt gran, també.

La pista cap al refugi és preciosa, amb avets als costats. L'Anna fins i tot troba maduixetes al marge del camí!

El refugi té una terrassa fantàstica amb vistes cap a l'est (el Canigó) i cap a l'oest.

El refugi està molt ben situat, en una zona preciosa i és el més maco dels tres que visitarem. A l'arribar ens hem endut un ensurt descomunal perquè hem vist un refugi petit que hi ha abans d'aquest amb tot de nanos a fora i ens hem temut que no aclucaríem l'ull en tota la nit. Però no, el nostre refugi és molt gran, confortable, i hi regna una tranquil·litat fantàstica.

I des de la terrassa del refugi veiem la magnífica posta de sol. Ha sigut un dia intens i molt gratificant.

diumenge, 28 d’agost del 2011

Núria-Canigó (dia 1:Núria-Ulldeter pel Pic de l'Infern)

A principis d'agost (del dia 3 al 6) vam fer la travessa clàssica Ulldeter-Canigó però allargant-la al començament fins a Núria. Vam tenir sort amb el temps, cosa que ens va permetre admirar molt bones vistes tant des del coll de Noucreus i tota la carena que vaig seguir fins al pic de l'Infern, com des del fantàstic altiplà de Camp Magre, etc... i també des de dalt del Canigó.

Hi havia ganes de fer el Canigó, on no havíem pujat mai ni la Montse V ni l'Anna ni jo, i com que volíem sortir uns dies seguits ho vam plantejar com una travessa. Vam poder aprofitar els magnífics serveis d'àpats i llit dels refugis d'Ulldeter, Marialles i Cortalets, cosa que ens va permetre anar amb el pes mínim d'aquests casos, que ja és prou quan has de fer quilòmetres i desnivells. A tots tres refugis hi vam estar molt bé i ens van tractar molt bé.

Les "etapes" van anar de la següent manera:

dia 1: Núria-coll de Noucreus-Pic de la Fossa del Gegant-coll de Carançà-coll de la Vaca-pic inferior de la Vaca-el Portell-Pic de l'Infern-Portell dels Gorgs-baixada cap al GR 11-Coll de la Marrana-refugi d'Ulldeter: 13,5 Km 1240 m amunt i 900 avall

dia 2: Ref. d'Ulldeter-Vallter-Portella de Morens-Portella de Concròs-Portella de Rojà-Esquerdes de Rojà-Collada de Roques Blanques-Collada del Vent-Pla Guillem-Ref. de Marialles: 23,7 Km i 530 m amunt i 1050 avall

dia 3: Ref de Marialles-Ref Aragó-Prats de Cadí-Portella de Valmanya-la xemeneia-Pica de Canigó-Pic Jofre-Ref. de Cortalets: 14,3 Km i 1.100 m amunt i 680 avall

dia 4: Ref. de Marialles-Ref. de Bonaigua-Roc d'Onze Hores-Portella de Dalt-Vernet: 12,5 Km i 104 m amunt i 1600 avall. Des de Vernet hi ha autobús fins a Vilafranca de Conflent (deixa a l'estació del tren groc per anar cap a Puigcerdà/ tren normal cap a Perpinyà) que segueix fins Perpinyà (deixa al costat de l'estació de tren de Perpinyà)

Sortim amb molt bon temps de Núria i fem el primer tros de camí comú Noufonts-Noucreus per deixar després el GR de Noufonts i continuar cap a la dreta, pujant sempre per l'esquerra del torrent de les Mulleres. Verd intens de l'herba, moltes flors...


El camí va pujant suaument sense grans pendents, la grandiositat de les muntanyes que ens envolten és un plaer per la vista i per l'esperit.

Trobem un grup d'escoltes que baixen, tot contens i cridaners, que s'aturen a cedir-nos el pas, perquè -segons m'informa un dels seus caps- els que pugen (nosaltres) tenen preferència, cosa que jo no sabia.


El pendent es fa més fort en l'últim tram de pujada al coll. Ja es veu gent per dalt de la carena.


Aquí deixem enrere un collet que hi ha entre la cota 2.761 i el coll de Noucreus. Però per aquí no s'hi pot anar, cal continuar cap a l'esquerra (NW) fins al coll de Noucreus, tot i que després tocarà anar cap a l'Est.

Al coll del Noucreus hi ha un grupet i aprofitem per demanar que ens facin la foto de rigor sense haver de posar el disparador automàtic.

I anem carenant pel GR 11, amb l'espectacle constant d'aquestes muntanyes grandioses.

Aviat trobem el coll de Carançà i els estanys, preciosos. Hi ha bromes cap al N.



Al coll de la Vaca ens separem. Les meves amigues no deixen el GR i baixen cap a la barraca de Tirapits per continuar cap al Coll de la Marrana i jo en canvi segueixo per la carena cap al pic inferior de la Vaca, perquè vull anar fins al Pic de l'Infern.

El GR 11 molt ben marcat que baixa cap a la barraca de Tirapits, de pedra.

Les roques blanques d'abans del Pic dels Gorgs

A sota del Pic dels Gorgs trobo una marmota que mira cap a la vall. No em veu arribar i està tan tranquil·la.

A l'esquerra el Pic dels Gorgs i el Pic de l'Infern. A la dreta el Fresers i el Bastiments.

El collet d'abans del pic de l'infern i el Pic de l'Infern. En un moment hi sóc.

La foto de rigor ...amb l'automàtic.

La vista des de dalt del Pic de l'Infern és impressionant: aquí els estanys de la Coma de l'infern i a l'esquerra l'estany negre (diria) de Carançà.

Baixant del pic de l'Infern, vull retrocedir fins al collet d'abans per anar a agafar el portell dels Gorgs i baixar cap al GR 11 per un camí no gaire clar que marca el mapa de l'Alpina, però no retrocedeixo prou i em poso a baixar -després ho veig- cap a Coma Mitjana. Veig un llac allà sota que no em quadra (és el de Coma Mitjana!) i miro mapa, GPS i rectifico. Però costa re-orientar-se quan estàs mal fixat. Vaig baixant per on puc en direcció al fons de la vall, ara sí, de la vall correcta, i pel camí trobo algun isard.

I ja veig el GR, marcadíssim, que va pujant una mica en el tram final cap al coll de la Marrana, molt emboirat.

Cap al Coll de la Marrana s'ha emboirat molt. Hi ha un gran grup d'isards -uns 40- que pugen de la Coma de Fresers. He quedat amb les meves amigues al coll de la Marrana si feia bo, perquè elles volien pujar al Gra de Fajol. Al coll bufa vent fort, hi ha boira i no hi ha nigú. Cap al Gra de Fajol no veig res i tiro cap avall. Les trobo un tros avall, reposant. Han pujat el Gra de Fajol bastant tapat i a dalt vista nul·la, però els hi han agradat molt les precioses roques blanques tan característiques d'aquesta muntanya. Abans del coll de la Marrana m'he trobat un francès que va carregadíssim perquè diu que és autònom: Ho porta tot a sobre, tenda, menjar, etc... No vull ni pensar el pes que deu fer la seva megamotxilla.

Un cop trobo les meves amigues, en menys d'un quart d'hora ens plantem al refugi, on gaudim d'una merescuda cerveseta compartida i després un soparàs d'aquests de refugi tan bons i abundants. Primer plat: sopa. No falla. Anem a dormir d'horíssim, com només pots fer quan estàs molt cansat. La cosa ha començat molt bé. Encara tenim per davant dos dies intensos i un tercer dia ja de retorn. Especulem amb el temps, perquè el pronòstic, sobretot pel dia de pujar el Canigó, no és gaire bo. Però de fet el pronòstic per aquest primer dia no era gens bo i bé que s'ha comportat. Només han caigut quatre gotes comptades abans d'arribar al refugi.